Pre-View

Princesas

Dir.: Fernando León de Aranoa
Actors: Candela Peña, Micaela Nevárez, i d'altres molt bones
Gènera: Drama

Si pogués posar un subtítol a aquesta pel.lícula seria: Princesas: la Puta Filósofa.

I es que potser el més destacat de tot són les reflexions que fa de la vida la protagonista, a través de Candela Peña. La resta, un decorat.

I podríeu pensar que no m'agradat, però si. León de Aranoa torna a fer una pel.lícula coral sobre temàtica marginal, dura i força directa...però també és cert que Princesas no té la força que Los Lunes al Sol o Barrio. Però que perdi força sobre aquestes no vol dir que no tingui valor.
Ha estat capaç de treballar, mostrar, fer-nos riure i plorar sobre un tema tan complexa com la prostitució i actual com la immigració.

León de Aranoa és un bon escriptor o un bon narrador social: solitaris, joves marginals, parats, prostitutes...què li queda?.

I per tancar aquestes paraules bones sobre Princesas dir que Candela Peña està impressionant.

Però què li falla per mi?...doncs el mateix que és un encert. Les reiterades reflexions del personatge de Candela Peña, Caye.
No per que no tinguin força, la tenen. I a més Fernando en boca de Candela, posa veritats com a temples i reflexions de les que fan pensar i un cop pensades, fan efecte.

Però aquesta bonica i profunda filosofia que transmet Caye (la protagonista) acaba per ser previsible i pretensiosa. Arriba un moment que veus que cada cinc minuts tot es prepara (escenari, actors, etc.) per que ella pugui dir la seva frase.

Al final de tot crec que acaba restant credibilitat i valor al paper de dona senzilla i humana que és puta per motius que no es mostren però amb una necessitat de canvi cada cop més acusada.

En resum, una bonica i trista història de persones humanes amb grans reflexions. Reflexions que d'un director que en la veu d'una prostituta, per mi, queden pretensioses.

¿Por que las mujeres queremos más? (Tout pour plaire)

Dir.: Cècile Telerman
Actors: Mathilde Seigner, Anne Parillaud, Judith Godrèche, Mathias Mlekuz, Thierry Neuvic
Gènere: Comèdia

Sense que pretengui ser una crítica negativa, darrerament totes les pel•lícules franceses que he vist (que no són poques), tenen sempre el mateix rerafons: les relacions home/dona.
Serà per que és un tema que dóna molt de què parlar o que els francesos els hi preocupa força, però la crisi d'identitat madura sigui en parella o a la recerca d'ella és patent en tots aquests títols.

¿Por que las mujeres queremos más?, s'engloba dins aquest estil, ja que la història és precisament sobre la relació de tres dones amb el sexe oposat. En aquest cas, com a resum de quasi totes les pel•lícules anteriors que he vist, les tres històries representen els tres models de relació que entre els 20 i 40 anys pots tenir: l'estable però falsa, la que cerca un home diferent i l'estancada que necessita factors externs per adonar-se que té el millor a casa.

Feta amb força dosis de realista, doncs crec que tothom es pot sentir identificat, no cau en dramatismes barats i afronta les tres històries amb humor i amb un punt de moralina.

Possiblement el més interessant del film és veure que, tot i el clar protagonisme de les dones, tracta als dos sexes per igual. No pretén deixar a tots homes com un drap, ni a elles com el sexe sensat.

Un equilibri ben portat a través de tres bones actrius i una trama divertida i que no avorreix.

Recomanable per parelles o solters de 30 a 40 anys.

Salut!!!

Guía del Autoestopista Galáctico
Dir.: Garth Jennings
Actors: Sam Rockwell, Martin Freeman, Mos Def entre molt d'altres.
Gènere: Comèdia fantàstica (potser també fantàstica comèdia)

No cal dir (o potser si), que aquesta és l'adaptació de la primera novel•la de Douglas Adams sobre l’autostopista galàctic (crec que hi ha cinc llibres). Un autor, ja mort, que va crear tot un univers histriònic de ciència ficció. Jo vaig riure molt llegint-lo, però era molt jove.

I finalment l'he vist i sí, és divertida ben feta (dins el que és una producció britànica de ciència ficció) però crec que has d'estar preparat.

El millor de tot evidentment són els diàlegs però si no has llegit el llibre o no t'informen del tipus de "comèdia" que és, et poden semblar estúpids, irrellevants i fins i una mica atropellats, vull dir que si no vas preparat et pots perdre en els diàlegs.
I així és...Douglas Adans el que fa és riures de l'univers, de les teories nihilistes del mon i del ser humà i de nosaltres mateixos i tot això sense un entorn seriós o reflexiu, sinó des d'una història absurda d'extraterrestres.

Però val la pena, doncs en mig de tanta ciència ficció "seria" i apocalíptica, una mica de cinisme angles no va malament.

La idea: Simple. Un bon dia Arthur Dent, terrícola anglès, es desperta sense saber que és el darrer dia de la terra, doncs aquesta serà destruïda al estar en mig dels plans de construcció d'una autopista galàctica. Un dels seus amics a la terra, no és d'aqust mon i aconsegueix salvar-lo. L'aventura i l'embolic fins a aconseguir saber què ha passat i com solucionar-ho és la trama principal.

Els actors estan prou bé, tot i que el principal Sam Rockwell, un secundari habitual en el paper de dolent, li ha tocat el paper més histriònic de tots.
El millor però en Marvin, el robot depressiu que a més de ser un personatge realment divertit, la seva forma és moníssima.

I finalment comentar que sent una producció modesta, aguanta força bé la realització d'efectes i decorats de ciència ficció.

En definitiva, bona adaptació d’una complexa història de ciència ficció (tot i que hi ha parts divertidíssimes que no han estat incloses). Divertida però has de saber que vas a veure un film cínic.

Salut

Sr. y Sr. Smith (Mr & Mrs. Smith)
Dir: Doug Liman
Actors: Brad Pitt & Angelina Jolie (i d'altres rondant per allí)

The Descent
Dir.: Neil Marshall
Actrius: Shauna Macdonald, Anna Buring, Craig Conway, Natalie Jackson Mendoza. Molly Kayll
Gènere: terror

M'atrau el cinema de terror però em costa veure'l doncs ho passo malament. Sóc dels que em tapo la cara, crido i boto a la cadira.
Per anar a veure'n una (i sol), ha d'haver-hi un bon motiu.

A The Descent però hi havia dos, la trama i el director.
Neil Marshall, gens conegut aquí o inclòs en el seu país (Anglaterra) és el responsable d'un anterior títol, Dog Soldiers, que tot i ser un títol menor (poc pressupost i recursos), va sortir molt ben criticada en el Festival de Sitges. A nosaltres ens va sorprendre gratament.
Amb pocs elements econòmics i materials aquest director va construir una bona pel•lícula de terror pur i dur sobre licantropia.

The Descent torna a treballar amb els mateixos elements: monstres, un entorn tancat i secrets. També amb pocs recursos però molt ben explotats.

La trama a més es original per partida doble, tots els protagonistes són dones i succeeix a les profunditats d'una cova.

La pel•lícula té dos parts clarament diferenciades, la primera és el descens per la cova on 6 amigues decideixen passar un dia d'espeleologia en el que suposen que és una cova senzilla i coneguda i aquí és hi ha un dels girs de la pel•lícula.

La filmació del descens on no hi ha més monstres que les seves pors i el que el director vol fer creure't, és magnífica, claustrofòbica i també, per que no, terrorífica.

La segona part, a partir d'un incident natural de la cova, la pel•lícula agafa un ritme trepidant on les noies es converteixen en preses.
Foscor, silenci, sang (i fetge) i la pròpia idea de sentir-se sola davant el desconegut són els elements que reinen en aquesta darrera part de The Descent.

La pel•lícula està plena de bons moments de terror, lluita i sorpreses...però a més el títol també comporta una segona lectura, ja que l'amistat entre elles també pateix un descens cap a la foscor i el terror fins a descobrir una veritat que canviarà la relació entre elles.

Sols em cal apuntar que vista la primera part, al menys a mi, no em calen monstres per sentir la por al cos. La sola idea de l’aventura subterrània ja té ganxo.

Tot plegat, una historia de monstres i força clàssica però ben feta.

Salut!!

El Sonido del Trueno (The Sound of Thunder)

Dir.: Peter Hyams
Actors: Edward Burns, Ben Kingsley, Catherine McCormack entre d'altres.

El Sonido del Trueno o què passa quant tens una bona historia de 10 pàgines i tens que fer una historia de 100 minuts?.
Doncs que o tens un bon escriptor darrera per allargar la historia de forma coherent (a poder ser l'autor original) o tens un director que sap filmar el poc material que hi ha vàlid.

I El Sonido del Trueno, basada en un conte de 10 pàgines d’en Ray Bradbury, no ha aconseguit ha tingut ni una ni l'altre.

Llàstima, doncs actualment amb la tecnologia i bagatge que hi ha al cinema americà, es podia aconseguir un resultat millor.

La historia és original, sobretot pensant que va ser escrita força abans que la majoria d'altres històries sobre els viatges en el temps i tracta sobre els canvis que pateix la humanitat quant algú juga amb el passat. Més concretament quant una empresa, dedicada a fer viatges en el temps (safaris per matar dinosaures) de forma lucrativa a gent que ho poc pagar, no controla a un dels seus clients que modifica un petit element en el passat.
En poc temps, el present de la humanitat es va transformant i els protagonistes hauran d'esbrinar què ha canviat en el passat abans que...
Bé, potser voldreu veure-la i no desvetllaré res més.

Com ja hem dit, la idea és interessant però com aconsegueixen allargar una historia curta?...doncs posant acció i aventura i dosis de lluita moral entre científics i empresaris.
I fins aquí aquest elements, tot i que gens originals, podrien haver estat prou be si com hem dit, el guió es treballa una mica i la realització es fa amb ganes.

Per desgracia, crec, que aquest ha estat un títol fet per obligació doncs ni els actors són encertats (l'Edward Burns és millor director que actor), ni el pols en les escenes d'acció et fa vibrar i no serà per falta de material (una safari prehistòric, persecucions de nous sers vius o una explosió d'un volcà...), i evidentment la trama és veu artificial i forçada.

Finalment i per desgracia tampoc ajuda un treball d'efectes especials i decorats bons, on els croma són massa evidents i tot sembla artificial.

Bé, hi ha doncs alguna cosa a salvar?. Sí. Dues.
No hi ha una historia nyonya d'amor (només li faltava això) i com ja hem dit la idea base és interessant amb el que si no teniu res més per veure...llegiu el conte ;-).

Sols ens falta parlar del director, Peter Hyams...però si us dic que ha fet anteriorment entendreu què ha fallat en El Sonido del Trueno. Per desgracia i ja és difícil, aquest director ha tingut bon material entre mans i els resultats han estat sempre fluixos: The Relic, TimeCop, End of Days o potser la més interessant Stay Tuned (una comèdia original).
La fantasia ha estat sempre al voltant d'aquest director i és doncs llàstima que amb l'experiència que té, hagi acabat fent aquesta pobra pel.lícula.

Salut!

Extrañas Coincidencias (I Heart Huckabees)
Dir.: David O. Rusell
Actors: Dustin Hoffman, Lily Tomlin, Jude Law, Jason Schwartzman, Mark Wahlberg, Naomi Watts i Isabelle Huppert, com a principals.

Extrañas Coincidencias, un d'aquests títols que les exhibidores o productores espanyoles s'inventen per confondre al personal (i seria bo crear un punt de debat sobre aquest tema), ha estat un dels títols sorpresa d'aquest estiu per mi.

En aquest cas i en contra del que va passar a La Isla, la sorpresa no va ser tant positiva.

Però intentaré parlar d'ella com de forma totalment neutre i en tot cas al final comentaré en què no em va agradar, i sempre recordant que és una opinió totalment personal....bé, no sols personal ja que érem 4 els que vam anar i a cap ens va convèncer.

La darrera pel•lícula de David O. Rusell, director de Tres Reyes que sense ser un excel•lent obra si era molt interessant la idea i la realització, és una d'aquestes obres corals plena d'actors coneguts (principals i secundaris) que sol atreure precisament per la idea que "tanta gent bona no poden fer res dolent".

Tal i com solen treballar directors com Woody Allen o Robert Altman, la força de la història resideix en una bona trama, uns millors diàlegs i uns actors fent papers en els que no estem acostumats veure'ls i per tant sorprenents la majoria de vegades.

Per molts d'aquests actors, bé per l'edat o be per l’encasellament, sol ser també un divertiment, un “kit-kat artístic” o una catarsi que dona bons fruits.

I sobre aquests elements descansa Extrañas Coincidencias: personatges extravagants, situacions còmiques, una trama original i una diàlegs ocurrents i densos on tothom parlar molt i ràpid.

La historia comença quant un home, de baixa estima personal i professional, contracta a una parella de detectius existencialistes per saber què hi ha darrera de tres trobades fortuïtes amb al mateix personatge. En definitiva ell creu que la vida li està donant un missatge i decideix esbrinar-ho a través d'aquesta agència de detectius encara més extravagants que aquest mateix protagonista.
Els embolics entre els pacients d'aquest detectius i l’entorn personal i professional del protagonista és la trama que ens guia per tota la pel•lícula.

Una reflexió sobre la vida plena de diàlegs sobre les coincidències, les frustracions i superacions personals o la por a la responsabilitat.

Fins aquí el que puc dir de forma neutre sobre Extrañas Coincidencias, però què és el que no funciona?.
Pretensiosa és com definiria a aquesta obra.
Escrita potser per un Allen o en Kaufman (autor de Piensa en mi, Como ser John Malkovich o Human Nature entre d'altres joies), hagués estat una pel•lícula divertida, reflexiva i ple de grans diàlegs.

Però o no era el dia o potser el doblatge (que no ho crec), però la originalitat de la idea es perd en un excés de diàlegs forçats, escenes extretes de comèdies tontes i personatges que no es creuen el seu rol i que no t'ajuden a creure't el que veus.

I crec que tot es deu a l'intent de fer crear una idea original però no saber-la desenvolupar sobre el paper. és com explicar sense gràcia un bon acudit.

I jo a més he creat una coartada per tot això, però vaja...no em feu massa cas.

David O. Rusell va ser el director de Tres Reyes un títol amb el que va poder treballar amb l'actor Spike Jonze. Aquest, per qui no el conegui és a més d'actor esporàdic, realitzador extraordinari de videoclips (la majoria força originals) però també director de dos pel•lícules més conegudes: Como ser John Malkovich i Adaptation (amb Nicholas Cage).
Aquests dos títols són films basats o simplement adaptats de Charlie Kaufman, un dels escriptors més extravagants, originals i interessants del darrers temps.
Altres obres d'ell han estat Human Nature, Confesiones de una Mente Peligrosa (dirigida per en George Clooney) o Piensa en Mi (el millor paper de Jim Carrey en drama).

Total, que pensant que rodejat de ments meravelloses, en David O. Rusell creia que també tindria capacitat de desenvolupar una idea interessant, però no.

Bé, en resum, Extrañas Coincidencias es un pobre posada en escena d'una bona idea. A mi em va defraudar...però hi ha crítiques bones sobre ella, així que a veure si algú més pot aportar-me llum sobre ella.

Salut!

Evil (Ondskan)
Dir.: Mikael Håfström
Actors: Andreas Wilson, Henrik Lundström, Gustaf Skarsgård, Linda Gyllenberg, entre d'altres.
Gènere: Drama

Poc cinema suec ens arriba a Barcelona, pot ser per que se’n fa poc o potser per que encara no és el seu moment. Actualment podeu veure Kops i aquesta que, com a representació nòrdica no és suficient però si més no, són interessants.

Però parlem d'Evil, un film interessant sobre un tema molt recorrent en la dècada dels 90 al cinema americà (i possiblement d'altres països): la violència a les escoles.

Erik Ponti, és un adolescent amb problemes d'adaptació que és internat en una escola selecta on poder acabar el curs i accedir al batxillerat. La pau i harmonia d'aquesta institució no és cap model de respecta i això ho viurà d'aprop el nostre protagonista.

Bona realització, bons actors i una trama que sense generar cap sorpresa es torna interessant:
- ¿Què passa si poses un element reaccionari (violent a més), amb trauma familiar inclòs, en mig d'un entorn escolar marcadament fascista?
- ¿i quan el control de l'escola és d'uns quants alumnes, el més fascistes evidentment?.

La resposta està en el cine Verdi (no sé fins quant) però podríem dir que la violència pateix una catarsi provocada per l'enfrontament a molts altres elements però sobretot a ella mateixa.

M'atreviria a dir que Evil és la mostra de totes les lluites que l'etapa d'adolescència té: família, nous amics, escola, amor impossible, fidelitat...

Ara bé, qui esperi veure en Evil una trama original no la trobarà, al contrari sigui per que és una pel•lícula actual (posteriors a les que ja han tocat els mateixos temes) o per aconseguir fer-la accessible a un mercat més obert, aquesta té un recull d'elements típics .

Tot això però no la fa menys interessant, sinó que ens acaba acostant a la idea que "en todas partes cuecen habas"... o sigui, la violència, la lluita de classes i de poder és comú en totes les societats, fins i tot a les més idíl•liques com les nòrdiques, paradigma del bon fer i estar.

Recomanable, tot i que sense cap sorpresa.

Si parlem una mica del director, ens ajudarà a veure què Evil és precisament un primer acostaments a temàtiques amb més mercat.

Mikael Håfström, a més de ser un dels guionistes de Kops, l'altre pel•lícula nòrdica que encara està en cartell a Barcelona, té una pel•lícula posterior anomenada Drowning Ghost, un títol de terror força típic però sobre llegendes nòrdiques. Aquesta és va projectar a la darrera edició del Festival de Sitges.
Fet que confirma que aquest director camina fermament cap a un mercat internacional.